Perquè torno sempre a Elyne Road, es tard però no vull dormir, em cal però em resisteixo, no voldria dormir- em dic-, com si sabés certment que no puc dessar aquest dia sense completar-lo, com si la sensació d’aturdiment podés allunyar la claredat amb la que ara miro, el cansament no pot amb aquesta visió tan potent de la inmensitat, aquesta suspensió total de les coses. Recordo l’esboç de l’adoració dels mags de Leonardo, un petit apunt intens, ja han passat molts anys d’aquell estiu a Florència, mirava cadascun dels traços amb intensitat, tractant de retenir cada moment que succeïa, quan ja creia no poder mirar-lo més passava a la següent estança però el meu neguit quedava pres en aquell petit espai de paper, tot seguit desfeia les meves passes amb rapidessa per tornar enrera tot patint per si alguna cosa havia succeït, o bé alguna presència s’havia esborrat. Ara la nit es presenta com aquella estança que pot esborrar un tret fonamental en la meva vida, un detall intens de les coses que cal escoltar, de les paraules que voldria enregistrar, així com tinc la sensació que després de mirar i remirar, repetides vegades aquell meravellós dibuix, que mai més el tornaré a veure, miro aquests dits que piquen unes lletres aillades en el teclat, en aquesta claror que es fa enmig de la penombra del passadis i crec esborrar tot recordant la meva vida, fragmentar no és res més que fer-te absent de mica en mica.